Dos de desembre

Basado en un hecho real...

Llums, desenes de llums, centenars de llums il·luminen el carrer, els aparadors, els bancs, els arbres, els poms de les portes i les façanes de les cases per les que estic passant. Llums que il·luminen els rostres dels que m'envolten, dels sers extranys a mi que caminen, feliços o no, pel mateix bocí de ciutat que jo.

Llums que il·luminen els ulls amb il·lusions falses però esperades, amb il·lusions que durant uns dies es convertiran en realitat, i que desapareixeran fins tornar l'any vinent en aquestes mateixes dates.

Llums que ho han il·luminat tot; el carrer, els aparadors, els bancs, els arbres, els poms de les portes, les façanes, els rostres de la gent, els seus ulls, tot, tot menys a mi. A mi no m'han il·luminat.

Durant uns moments he imaginat la calor de la gent que casualment, i tant sols per uns instants, s'ha creuat pel meu camí. He sentit com la música que sonava pel carrer, les veus dolces i innocents d'uns per mi desconeguts infants, ha volgut entrar en mi però un no sé què de jo, no l'ha deixat entrar. Ella ha repicat a les meves orelles i trista pel meu rebuig m'ha relliscat per tot el cos i s'ha anat desprenent de mi en cadascuna de les passes que, ignorant a ella, he fet. He caminat per aquest carrer, que en tant sols uns segons s'ha fet infinit, etern, una vida per mi, la meva. I llavors, quan el rellotge ja s'ha cansat d'advertir que el temps està passant he notat que fa estona que la pluja m'acompanya en aquesta nit. Ha estat com si les llàgrimes d'aquest cel que plorava no m'estiguessin mullant. M'he vist a mi, caminant per una pel·lícula, una pel·lícula que jo no he protagonitzat, tant sols la mirava, jo només he estat espectadora del que diuen, per uns moments, ha estat la meva vida.