Sers que busquen la llum d'una nit fosca, on la vida és un somni i la gent està dormida. Sers que no poden descansar en la negror d'una nit que mai s'acaba, lluiten i l'esperen i no es cansen del dolor que tenen per ser diferents. Persones que van néixer per buscar allò que ningú coneix sinó ells. Persones que van néixer per viure una veritat. Persones que van néixer per ser rebitjats. Persones que no volen canviar, individus que no volen canviar, sers que no han de canviar. Els somnis no els semblen atractius, són la penombra amb qui tothom cau al sentir. Viuen en un món on la gent té ulls i no sap mirar. Els manquen ulls, però ells, hi veuen, perquè esperen, perquè noten, perquè senten la llum. Senten mal, i dolor, i mort, perquè la realitat s'imposa, però viuen i el cor els salva. Ells no dormen, ells no tanquen els ulls que no tenen, no descansen quan tothom dorm. Tenen son, però la guanyen. Viuen en un món negre, on ningú els nota, però ells continuen perquè la seva realitat, aquella que no és, els acompanya.
Aquest text el vaig escriure un dia del mes de març de 2002, me'n recordo com si fos avui. Estava a la residència d'estudiants Canonge Collell de Vic, on hi vaig viure dos anys, concretament a la sala d'ordinadors. Estava trista, perquè l'amistat, l'amor i altres aspectes importants en la meva vida m'havien fallat. Estava en un moment en el que tot el que m'envoltava em volia demostrar que tant l'amor com la amistat relament no existeixen, i el text vol reflexar que tot i que la majoria de gent no és capaç de veure que si que poden existir, per mi si que existeixen ni que fins el moment encara no els hagués trobat
No hay comentarios:
Publicar un comentario