Res

Este texto lo escribí hace años en un tren de vuelta a casa. Recuerdo que se me sento delante un hombre y una mujer. Aparentemente no se conocían, pero cuando me fijé bien en sus rostros reconocí que el había sido un antiguo profesor de mi instituto y la de su lado era su esposa. La indiferencia con la que se trataban me llevó a escribir este pequeño texto.

No s'han dit res... L'un al costat de l'altre i no s'han dit res. Tants anys i avui, ni s'han mirat, una vida compartida i avui ni un sols sombriure. Un primer petó entre ells dos, una primera abraçada, un primer fill, un primer de tot, i avui res. Ni una paraula, ni una mirada, ni un petó... res... avui res!! És a cas que s'ha apagat aquell foc del que parlen els poetes, o és que ni tant sols existeix res que s'hi assembli? I és que avui res, ni foc, ni paraules, res... senzillament res. S'han tocat perquè la butaca era petita... s'han tocat amb la por o amb la indiferència de ser agredit per allò que és tant teu que a vegades es torna extrany, o foraster. Res.