Dos de desembre

Basado en un hecho real...

Llums, desenes de llums, centenars de llums il·luminen el carrer, els aparadors, els bancs, els arbres, els poms de les portes i les façanes de les cases per les que estic passant. Llums que il·luminen els rostres dels que m'envolten, dels sers extranys a mi que caminen, feliços o no, pel mateix bocí de ciutat que jo.

Llums que il·luminen els ulls amb il·lusions falses però esperades, amb il·lusions que durant uns dies es convertiran en realitat, i que desapareixeran fins tornar l'any vinent en aquestes mateixes dates.

Llums que ho han il·luminat tot; el carrer, els aparadors, els bancs, els arbres, els poms de les portes, les façanes, els rostres de la gent, els seus ulls, tot, tot menys a mi. A mi no m'han il·luminat.

Durant uns moments he imaginat la calor de la gent que casualment, i tant sols per uns instants, s'ha creuat pel meu camí. He sentit com la música que sonava pel carrer, les veus dolces i innocents d'uns per mi desconeguts infants, ha volgut entrar en mi però un no sé què de jo, no l'ha deixat entrar. Ella ha repicat a les meves orelles i trista pel meu rebuig m'ha relliscat per tot el cos i s'ha anat desprenent de mi en cadascuna de les passes que, ignorant a ella, he fet. He caminat per aquest carrer, que en tant sols uns segons s'ha fet infinit, etern, una vida per mi, la meva. I llavors, quan el rellotge ja s'ha cansat d'advertir que el temps està passant he notat que fa estona que la pluja m'acompanya en aquesta nit. Ha estat com si les llàgrimes d'aquest cel que plorava no m'estiguessin mullant. M'he vist a mi, caminant per una pel·lícula, una pel·lícula que jo no he protagonitzat, tant sols la mirava, jo només he estat espectadora del que diuen, per uns moments, ha estat la meva vida.

Un dels meus preferits

Bueno... sembla que li estic agafant el gustet a això de penjar coses al blog. Avui escriuré un dels textos que vaig escriure que més m'agraden, doncs suposa un abans i un després en la meva vida. El vaig escriure en un moment bastant crític en a meva vida i poder escriure'l em va ajudar a entendre moltes coses que m'estaven passant. Tornar a llegir-lo em causa molt bon rotllo i em dona molta força.


Viure, viva, vius, ... vida. Obrir els ulls i saber que val la pena, que puc seguir per mi, i per tu, i per ell, i per tots, però sobretot per mi, perquè ho val, perquè em vull, perquè sóc. Viure el que no és vida i seguir vivint, i fer-te viure ni que no siguis viu. Seguir vivint si tu em fas viure al pensar en mi. Riure o plorar, sentir amor o odi, o mal, o tot, o res, o poc, però sentir, però somiar, o despertar, senzillament acceptar, i aprofitar. I saber que hi ets, ni que no hi siguis. I saber que encara hi sóc encara que no hi sigui, saber que sempre, si tu ho vols, hi seré. Murmurar i no voler més perquè amb poc em sobra. Hem vull despertar i vull saber si saps que jo ja ho sé. Vull celebrar amb tu, i amb mi, i amb ella, i amb ell també, i amb aquell i amb tots i amb ningú, vull celebrar que ho sé, vull celebrar que he obert els ulls i que la veig, veig la llum, i la foscor, però la llum també. Vull celebrar que tinc un foc que l'aigua no apaga, ni el vent, ni res. Vull celebrar que tinc un foc que només jo puc apagar, i que no vull apagar. Celebrem que t'ho vull explicar, que tu també ho pots saber, que ho pots tenir. I que el res no és res si tu ho vols i si jo ho vull. Jo ho vull i tu?

Poesia 16-11-2005

A continuació compartiré amb vosltres una de les meves poesies. És una de les poesies que vaig escriure arrel de la mort de la "iaia", i intenta explicar la sensació que et deixa, o al menys la que em va deixar a mi, la mort d'un ser estimat.

Tancar una porta i deixar un món enrere

dir un adèu i perdre part del teu cor amb la paraula

dormir en una nit de somnis freds i llits calents

i sentir com deixes de sentir quan sentir esperes.

Caminar al to d'una música

que no sents però que intueixes

ballar amb l'aire que el buit desprecia

i voler ser l'unic que entén el que no importa.

Trobar a faltar quan el sol et deixa

a un ser de nit que en foscor acompanya

cantar una ausència quan la veu no parla

a una lluna que semblant amiga del

Mi primer texto

Sers que busquen la llum d'una nit fosca, on la vida és un somni i la gent està dormida. Sers que no poden descansar en la negror d'una nit que mai s'acaba, lluiten i l'esperen i no es cansen del dolor que tenen per ser diferents. Persones que van néixer per buscar allò que ningú coneix sinó ells. Persones que van néixer per viure una veritat. Persones que van néixer per ser rebitjats. Persones que no volen canviar, individus que no volen canviar, sers que no han de canviar. Els somnis no els semblen atractius, són la penombra amb qui tothom cau al sentir. Viuen en un món on la gent té ulls i no sap mirar. Els manquen ulls, però ells, hi veuen, perquè esperen, perquè noten, perquè senten la llum. Senten mal, i dolor, i mort, perquè la realitat s'imposa, però viuen i el cor els salva. Ells no dormen, ells no tanquen els ulls que no tenen, no descansen quan tothom dorm. Tenen son, però la guanyen. Viuen en un món negre, on ningú els nota, però ells continuen perquè la seva realitat, aquella que no és, els acompanya.

Aquest text el vaig escriure un dia del mes de març de 2002, me'n recordo com si fos avui. Estava a la residència d'estudiants Canonge Collell de Vic, on hi vaig viure dos anys, concretament a la sala d'ordinadors. Estava trista, perquè l'amistat, l'amor i altres aspectes importants en la meva vida m'havien fallat. Estava en un moment en el que tot el que m'envoltava em volia demostrar que tant l'amor com la amistat relament no existeixen, i el text vol reflexar que tot i que la majoria de gent no és capaç de veure que si que poden existir, per mi si que existeixen ni que fins el moment encara no els hagués trobat

Hola a todos y todas

Benvinguts/des al meu blog i gràcies per tindre la curiositat de voler entrar-hi...

Després de molt temps volent crear un blog aquí estic. Aquest serà l'espai dedicat a publicar els meus pensaments, i sobretot ara al principi, l'espai on compartiré tots els textes que he escrit fins el dia d'avui.

La veritat és que em fa molta vergonya publicar el que he escrit fins ara perquè normalment mai ho ensenyo a ningú. Són coses molt intimes i personals, sentiments, patiments, esperances i totes les sensacions que m'acompanyen en el meu dia a dia i en les meves experiències en la vida.

Gràcies una altra vegada per entrar...